[Un poble de l'Urgell]   [Geomorfologia]   [Vegetació natural]   [Fauna]   [Partides del terme]   [El nom del poble]   [L'estela de Preixana]   [Els picapedrers i altres oficis]

Tota l'informació que es troba en aquesta pàgina sobre el poble de Preixana, a estat treta del llibre Preixana un poble de l'Urgell, de l'autor Antoni Bach i Riu. Jo Antoni Giribet i Pané afirmó, que si algun dia tinc coneixement per part de l'autor del Copyright, adquireixo el compromís de treure l'informació d'aquesta pàgina.


    La demarcació primitiva del bisbat d'Urgell s'anà estenent cap a la terra baixa, a mesura que els cristians ocupaven els pobles del domini àrab, i aquest país ocupat restava sotra la jurisdicció del comte d'Urgell i sota la jurisdicció eclesiàstica del bisbe de la Seu.
Per la banda de llevant ocuparemal país els cavallers dels vescomtes i comtes de Barcelona. Foren la gent de l'Osona, Manresa, Lluçanès, Cardona i Berga. Les terres ocupades formaven el comtat de Manresa com a prolongació de l'Osona, tot sota la jurisdicció eclesiàstica del bisbe de Vic. Les terres dels Anglesola i fins a cert punt la vall del riu Sió formaven la banda limítrofe del bisbat de Vic, i pel migdia, segons una delimitació del 1038, comprenia els pobles dels castells de Queralt, Guimerà, nalec, Rocafort, Maldà, Llorenç, Sant Martí i Belianes; el document que legalitzava aquestes demarcacions acabava posant fins al Segre; deixava aquesta banda de ponent indelimitada, perquè encara Lleida estava en poder dels musulmans. Després de la restauració de Tarragona; Nalec fou d'aquest arquebisbat, però restà sota la jurisdicció feudal del bisbe de Vic.
S'anà perdent la denominació de comtat de Manresa i en quedà el record en les manresanes, que eren unes torres de guaita que més o menys el termenaven. La primitiva denominació de pla del Mascança comprenia en els primers temps les terres de fons d'Urgell, que tindrien per centre la Fuliola; en alguns documents de la segona meitat del segle XI, aquestes terres de Verdú i Preixana són consideradeslimitants de la marca del Mascança.
A finals del segle XI els comtes d'Urgell es començaren a situar cap a Balaguer. No cal dubtar que el topònim d'Urgell procedeix del domini que hi tenien els comtes d'Urgell; les altres terres eren del comtat de Barcelona, encara que s'anomenessin del comtat d'Osona o de Manresa.
El fet és que el nom d'Urgell predominà en el pla de Mascança i en les contardes de Anglesola, dels Cerveres i de Vallbona; hi havia arrelat abans del 1280, temps es què l'administració del bisbat de la Seu ja havia donat el nom de deganat d'Urgell a les terres baixes del riu Sió, des de Guissona fins a Linyola i Balaguer.
Segurament que en la distribució territorial del bisbat de Vic també en aquesta data ja existia el daganat d'Urgell, que comprenia les zones de Tàrrega i de Cervera.
Poc a poc s'anà configurant i normalitzant la toponímia del Baix Urgell i s'oblidà el nom del Mascança. tota la plana, constituïda per diverses jurisdiccions, formava certa unitat sociològica. Així en el reglament de la cofraria de Sant Miquel per a preveres tenia per centre el poble de Barbens, que pertanyia a l'ordre dels Hospitalers, però hi podien pertànyer eñs capellans dels bisbats d'Urgell, de Vic i de Tarragona. Per altra banda en els tràmits que s'estaven fent per a poder regar o fer un canal, s'expressa sovint amb la frase, desviar el Segre per Urgell. Segons els primers projectes el canal havia de passar molt per sobre Tàrrega. Com que l'Urgell no era una demarcació jurisdiccional, sembla que en el costumari popular hi pesaría el fet administratiu dels deganats d'Urgell, que per una banda comprenien els terrenys o terra baixa del comtat d'Urgell, i per altra, els dominis dels Anglesoles i dels Cerveres.
Des ança que es va construir el canal d'Urgell s'ha creat entre la gent del país la idea que l'Urgell només comprèn l'espai que és regat amb aquest canal, i molt sovint els pobles de Rocafort, sant Martí i altres, situats sobre el nivell del canal i en una zona que ja no és tant plana, se'ls qualifica de segarrencs. La distribució comarcal, aprovada per la Generalitat el 1931 i aprofitada per la Generalitat actual, estén la comarca de l'Urgell fins a Belianes, Omells de Na Gaia, Montblanquet, Rocallaura i Guimerà. Darrerament (1989) ha sigut legalitzada una altra comarca, el Pla d'Urgell, amb capital a Mollerussa, a base de pobles del BaixUrgell i del Segrià.
Per tant, Preixana fou i és de l'Urgell, de l'antic comtat de Manresa, fou del bisbat de Vic i deganat d'Urgell.
El municipi de Preixana està limitat pels pobles de Vilagrassa, Verdú, Sant Martí de Riu Corb, Belianes i Bellpuig. En l'aspece religiós fou el bisbat de Vic fins a 1593 i des d'aquesta data fou del Bisbat de Solsona. El pla i la costa, on està edificat el poble a un nivell de 300 a 315 m, sobre el mar, en sa major part de cara al migdia.
 
 
 
    L'Urgell és un pla inclinat, que en la banda sud-est, on hi ha Preixana, verdú i Nalec va prenent la forma d'una conca, amb les serres del Tallat, Guimerà, Montornés i els altres serrats de la Segarra, que van vorejant, pel llevant, i fent un semicercle fins al serrat i la torre d'Almenara, en el nord de la plana. Per això els corrents fluvials, que voregen Preixana i solquen el pla d'urgell, neixen a l'est i tenen la direcció nord-oest vers el Segre.
En la zona de Bellpuig i Preixana la superfície ja noés tan plana en relació al centre del Pla. Apareixen uns tossals, testimonis d'una sedimentació superior, i uns planells, que alcancen una altitud d'uns deu o dotze metres sobre les planes i fondals de l'entorn. Alguns d'aquests planells elevats són gravosos, com es pot veure en el Serrat de la Vila, on ara hi ha l'Ermita i el coscollar de Bellpuig.
En els sediments inferiors es troben argiles, tapassos, roques sorrenques. Vers la part alta en direcció a Verdú surten a la vista les roques arenisques, convertides des de temps inmemorial en pedreres per a la construcció.
Aquestes terres formen part del mar o llac que es formà en període eocè de l'època terciària. Els plegaments del Pre-pirineu per la banda nord, i els massissos de la serralada del litoral resten esmortuïts, almenys en la superfície i sediments visibles de la contrada estudiada, i per això es seu enfonsament en el subsòl no és molt marcat.
Del mar terciari n'ha restat fins als nostres temps l'estany d'Ivars i altres que desaparegueren abans. També en són un testimoni els fòssils marítims que s´hi troben. L'ondulació pluvial que en aquesta capçalera de la plana no podia ocasionar grans aragalls. Aquests arrosegaments de terra han anat cobrint els plans durant el quaternari. La manca d'un gran riu amb el seu ròssec de detritus variats i elements orgànics, i la desaparició de la vegetació forestal des de moltes centúries han influit en la pobresa de moltes terres en vistes al conreu diversificat.
 
 
 
    Com que el Pla d'Urgell ha sigut poblat i treballat dels dels temps ibèrics i per tant ja n'havia desaparegut molt bosc que havia estat substituït per les plantacions, només podem esbrinar l'extensió de la vegetació arbòrea a base d'alguns testimonis. Aquests poden ésser les persones del país, algun document escrit i alguns indicis arqueològics. Així com en la Segarra molta gent es recorda que el bosc es trobava a pocs passos del poble, no es pot dir el mateix de Preixana i altres pobles de l'Urgell.
Es veritat que s'utilitzava la fusta per a la construcció i bigues en els sostres i cobertes de les cases, però no s'hi troba l'abundància de fusta de pi o de bigues grans i llargues que es veuen en les masies del Solsonès, ni els sostres fets amb bigues juntes sota empedrat o enrajolat. Les grans bigues o trones que s'utilitzava en els molins d'oli antics eren portats d'altres comarques.
La importació de fusta grossa és documentada en la construcció del monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig, on consta que es feia portar del Pallars. Més tard, a la mitjana del segle XVIII, el pagès Aleix Ribalta del Palau d'Anglesola aprofitava els dies vagarosos de l'hivern per a pujar a la Segarra a fer llenya.
Ara bé, consta que hi ha hagut clapes de vegetació forestal en diversos llocs de la plana. S'ha comprovat que el poblat de l'Espígol (Tornabous), existent abans de l'època romana, tenia les cases cobertes amb sostres de bigues, brancatge i fang. En els llibres d'actes de l'ajuntament de Bellpuig del segle XV, una nota es refereix al Piner de Preixana. La partida de la Devesa indica que era un lloc forestal.
Com que es troba més en el terme, com a testimonis d'altre temps, són les alzines i rebolls, nogueres i alguns pins blancs o pi garriguenc. les plantacions de pins d'aquesta espècie i també la pinassa, que han arrelat a diversos llocs, com ho hem vist a Preixana, denota que en temps primitius diversa vegetació forestal cobria molta terra de la plana, sobretot d'aquesta zona de Preixana.
A les vores del riu Corb, com en els reguers anteriors a la construcció del canal, la vegetació podia ésser més diversificada.
 
 
 
    El poblament zoològic depèn en gran part de la vegetació i de les espècies d'animals inferiors, com els insectes, el múrids i altres famílies de rosegadors semblants. Modernament també malmeten i eliminen moltes espècies de la fauna els insecticides. La desaparició dels olivers i altres accions persecutòries han fet marxar del país els estornells que s'emportaven les olives de dues en dues, o tres, una a cada pota i altra al bec.
No podem parlar de la fauna de Preixana, perquè aquest tema s'ha d'estudiar en tota la plana i per un especialista. D'aquesta contrada de Bellpuig i Preixana, des de l'edat mitjana tenim noticía de l'abundància d'animals de caça i per això les autoritats locals controlaven el temps i els llocs on es podia caçar. El novembre de 1578, el duc de Sessa, senyor de Bellpuig, prohibia caçar amb bales o escopeta, pedrenyal, llaços i furó. La data d'aquest decret indica el temps en què s'alçava la veda.
El conreu afavoreix la proliferació dels conils i llebres, de les guatlles i perdius. Els coloms silvestres han trobat un lloc adient en molts campanars de Preixana i altres llocs de l'entorn. Alguns anys en tréiem més de 300 a la temporada de l'església del nostre poble, a més dela que queien a mans de caçadors.
Antigament es construïen colomers, que pertanyien al comú del poble, i algunes cases solien tenir uns forats en la part alta de la paret en vistes als nius dels coloms.
 
 
 
    En els croquis adjunt es pot veure on radiquen la major part de les partides històriques del terme. En les parcel.lacions municipals cadastrals modernes apareixen nous tòponims, que son els noms dels propietaris o altres remons relativament moderns. Els tòponims històrics interessen més pel seu valor documental.
La costa on està recolzat el poble és el tossal del Sitjar. En una punta del tossal, un poquet més elevat hi havia el castell; en el lloc que ocupa la rectoria actual i el seu entorn hi ha soterrades unes sitges en forma d'olla, que es comunicaven per un forat d'uns 60 cm. de diàmetre arran del fons; junt amb aquestes sitges n'hi havia una que era ben construïda de pedra i podia ser un dels dipòsits subterranis del castell. Tot el planell d'aquest tossal está minat per les sitges, algunes de les quals durant la guerra de 1936 i posteriorment fou utilitzada com a dipòsit de gra.
Darrera l'església parroquial i prop del castell, segons conta la gent gran, hi havia una mina que es ficava molt endins, i hom diu si es comunicava amb les coves i sitges que hi havia a l'extrem oriental del tossal, o Carrer de Jesús. A mi em sembla, pel que he pogut observar a molts llocs, que era una sortida del castell fins a fora del mur o del baluard de la zona fortificada.
Totes les cases del Carrer de Jesús estan edificades sobre sitges i coves, que també tenien els seus passadissos entoforats; també havien servit de magatzem dels fruits del camp. En la rectoria vella també havia un forat en el sòl, que també podia ser una mina de sortida per sota el baluard, perque estava edificada prop del castell. En conta que en unes renyines un home empaitava en Cabestany amb un coltell; aquest s'amagà a les grutes de casa seva i s'escapà per un altre forat.
Enfront del poble hi ha el Tossal de la Vila, on s'hi ha trobat el mateix sistema de sitges, també amb comunicació interior.
A l'entorn del terme hi ha unes partides, que algun temps s'anomenava castells, que més o menys queien dins el terme de Preixana, o almenys de la jurisdicció parroquial; són Montalbà, Bonpàs, Valerna, Sinoga i Eixaders. Deixo de banda la Sinoga i els Eixaders, que actualment no són del municipi, ni de la parròquia.
Al nord del poble trobem els Obacs i els Salats, tòponim conformes a la seva condició o situació; Comanredon, potser Coma d'en Redon. Torre de l'Alfud o Alfud; tant torre com Alfud tenen regust mossaràrabic; en l'antiga documentació d'aquestes comarques lleidatanes es troba sovint el parentiu entre torre i almúnia. Montbruns indica el color del terreny. Lligones pot ser el nom lligona que vol dir eixada, i en aquesta partida hi havia molts lladoners, amb la fusta dels quals es feien els mànecs. Picapoll i Malloles porten el record del viticultiu. Fons de l'Abella i Clot d'en Gras porten el nom dels antics propietaris. Malves, Obagues, indiquen la vegetació, Pedreres, codines, són llocs de roques. Barquera és un mot que primitivament significava un petit tros de terra, que estava al servei de la casa, del bestiar i de l'aviram, o l'hortet de vora casa; les Sorts eren trossets de bona terra, moltes vegades tancades amb una paret.
Es troben en la documentació moltes deveses, mot que significava un tros reservat, que volia ser la rebolls o de bosc; en un document de Golmés hi llegim que el 1529 passà per Bellpuig l'emperador Carles i s'aturà un dia a caçar a la Devesa de Seana.
Entre Verdú i Preixana apareix en la documentació el castell de Bonpàs; sembla que no era lluny del Mas de l'Estadella; també en el document de 1082 és citada la partida de Malpàs. Més tard ja no apareixen. Entre els camins de Preixana al Vilet i el de rocafort és citada la partida de Malpàs, localitzada més o menys com avui. Els Canemars ens recorden les terres de conreu del cànem. El topònim Coma originàriament tenia el sentit de Clot, però també s'ha aplicat als turons o petites elevacions del terreny, una partida vora el canal, Punets, ens recorda una derivació hipocóristica de Josepó. Cortes pot venir de cort, tros més o menys tancat per al bestiar; també es podia referir a algun personatge de l'administració del senyors de Bellpuig, com esdevingué amb Flores, que donà el nom a un pont i unes terres junt a la carretera de Bellpuig. Sant Julià, podria ser el testimoni d'una capella desapareguda.
Pel cantó dels Eixaders hi hagué el Mas de Vallbona i la partida de Marquilles, i prop de la Valerna s'hi trobava el Mas d'en Bosc (a. 1700).
El Mas Estadella i altres cases veïnes havian sigut de la parròquia de Tàrrega, i passaren a la de Preixana en la reforma del bisbat de Solsona feta pel bisbe Ramon Riu i Cabanes a l'entorn de 1899. Quan es formaven els municipis aquesta partida o barri fou enclòs al terme de Vilagrassa. Les Valernes és actualment una partida que en partcau dins el terme municipal de Preixana i el de Verdú. Una altra anomalia en la delimitació municipal s'ha donat a la banda dels Eixaders, puix s'ha comprovat en un registre de terres de 1927, que hi havia unes hectàrees d'aquest municipi, que ara consten de Belianes; cosa semblant esdevé a la banda de Montalbà; en total unes 70 ha.
En quant a la parròquia no hi ha problema, perquè en aquestes terres segregades no hi viu ningú.
 
 
 
    De pobles que s'anomenin Preixana n'hi ha, i ja existien en el segle XI, almenys dos, el que estem historiant i un altre, potser més antic, en l'antiga Vall de Lor, prop de Navès i que passà al municipi de Montmajor quan es formaren els municipis. No consta que tinguessim alguna relació. Aquesta duplicitat es dóna en altres lloc, com és Talarn, que n'hi ha un prop de Tremp i un altre en la Segarra. Els tòponims Tallat i Tallada també existeixen a diverses comarques.
El mateix esdevé amb Preixana, topònim que segons els filólegs prové del nom llatí de dona, Prisciana. Ara bé, quina va ser la senyora que donà el nom al castell del poble? És que abans de la musulmana hi hagué aquí una vila romana, propietat d'aquella senyora? També podria ser que la gent del poble de la Vall de Lord vinguessin a repoblar aquest lloc de l'Urgell, juntament amb els Anglesoles que també tenien possessions a Navès i procedien del Solsonès. Es més possible això que no pas que s'hi conservés el nom d'una senyora de l'època romana després de quatre segles d'ocupació musulmana.
En la documentació de la Seu d'Urgell es troba dues vegades a l'entorn de l'any 1000 el nom d'un personatge que es deia Priximianus. A la regió de Tànger hi hagué la ciutat de Prisciana en l'època romana. Al llenguadoc, departament de l'Aude, hi ha el poble de Preisan.
Ja en el segle XIII trobem diversos personatges que s'anomenen Preixana o Prixana. Els Prixana apareixen a Gurb i més endavant a Barcelona, com es comprova amb la documentació dels registres de l'Arxiu de la Corona d'Aragó del segle XIV; no sembla que tinguin cap relació amb el nostre poble, fora de la semblança .
Per altra banda es troben després de 1234 personatges a València, que s'anomenen de Preixana, que hi anirien en vista a la conquesta amb el rei Jaume; així ho escriu l'heraldista Pere Costa. Aquest mateix autor posa que l'emblema dels Preixana eren els tres peixos amb fons vermell.
 
 
 
    Mentre s'estava replanant un camp de vora el canal en el punt que passa més a prop del poble, el 1964, aparegué una llosa de poc menys d'un metre de llargada per un 75 d'amplada i uns 18 cm. de gruix. La vaig veure quan m'avisaren de la troballa. Vaig encarregar que la conservessin bé, i la van deixar dreta a la vora d'un camp, fins que un arqueòleg l'identifiqués. Uns anys després, reunits a Cervera el patronat del Museu Comarcal i de l'Arxiu Municipal, presidit per Agustí Duran i Sanpere, vaig fer saver el cas d'aquesta llosa. No va tardà vint-i-quatre hores que el Sr. duran i altres van anar a Preixana i van contactar amb l'amo, Simeo Bellart, de portar-la al Museu Comarcal de Cervera; era l'estiu de 1970; allà es pot veure aquesta mostra de l'època de Bronze.
Quan es va trobar, varèm deduir que fent el canal la van arrencar i la van deixar enterrada a la vora amb la terra de l'excavació al damunt. Per aquest indret hi passava el camí de Tàrrega, que és també el del Mas de l'Estadella. Aquesta pedra era doncs una estela que estaria vora el camí i potser n'hi hauria d'altres que no s'han trobat, o que han sigut utilitzades per alguna construcció. Tenint present que el Mas era anomenat d'en Estalella, m'ha vingut la idea que a aquest topònim podia provenir d'aquest o altra estela que hi hagués vora el Mas. Vers el segle XVI els Estalelles posaren una estrella en el seu escut d'armes, com es pot veure en el relleu de la paret d ela casa. Estela en el llatí clàssic és un pilar o columna; Estalella és més fàcil que provingués d'estela, que no pas d'estrella, ni d'estel. es una hipòtesis, ja que no es pot comprobar amb documents.
 
 
 
    Des de temps immemorial s'ha treballat a les pedreres de Preixana. Només cal veure les construccions que hi ha aquí mateix, la pedra de l'església parroquial és la mateixa de les pedreres que s'han explotat fins ara. La multitud d'esteles funeràries que s'han trobat en el cementiri vell, els sarcòfags, les cobertes dels cups; les menjadores de les estables, que ara són al pla de l'ermita, com a bancs; rodets, piques, balcons, els graons de totes les cases antigues i les grans llindes i dovelles, les creus de terme i els altars dels quals se'n conserva una mostra al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i en l'església parroquial, són una prova fefaent dels picapedrers antics.
Modernament, com que els picapedrers que quedaven no tenien intenció de mecanitzar-se, continuaren mentre pogueren amb el sistema antic de tallar la pedra i de pulir-la. A base de tascons i uns copets amb la maça s'obrien pedres de més de tres metres de llarg. En la pedrera d'Ignasi Capdevila s'arribà a tallar del dau blocs de vint tones.
Aquests derrers anys de reconstrucció de la postguerra, es feren columnes, llindes artístiques, relleus escultòrics, que presideixen algunes fàbriques de Sabadell i altres llocs.
Quan es preparava l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, molta pedra procedia de les pedreres de Preixana i Verdú, que es carregava a l'estació de Tàrrega.
La darrera gran obra fou el campanar de l'església parroquial, inagurat el 1958.
Des de finals del segle XVIII es coneixen alguns picapedrers i empreses familiars, com es pot llegir a l'apèndix.
Per les persones del poble que tinguin interès de saber els oficis o menestrals que hi ha hagut durant les darreres centúries, posem la seva llista a l'apèndix VI.
Entre les empreses de picapedrers, els transportistes i els operaris del poble hi havia a l'entorn de 80 persones ocupades. Fou un bon complement per a l'economia del poble i de les famílies, sobretot abans de la construcció del canal, que una gran densitat de població en un terme que tenia la terra de conreu força repartida, però de petites propietats i bona part de la terra no gaire bona i secana.