[La Mare de Déu de Montalbà]      [Costums]      [L'aplec]      [El patronat de Monalbà]      [President d'honor]      [Goigs de la Mare de Déu de Montalbà]
Tota l'informació que es troba en aquesta pàgina sobre l'Ermita de Montalbà, a estat treta del llibre Devocions Marianes Populars, de l'autor Joan Bellmunt i Figueras. Jo Antoni Giribet i Pané afirmó, que si algun dia tinc coneixement per part de l'autor del Copyright, adquireixo el compromís de treure l'informació d'aquesta pàgina.


    El nom de Montalbà podríem definir-lo per a la gent de Preixana com "mont", igual a muntanya, turó, tossal....., i "alba" equivalent a llum del matí, alba nova que despunta desprès de la nit. Així que tenim Montalbà equivalent, en aquest cas i per a l'esperit dels fills del poble, a muntanya on s'hi troba o d'on arriba l'alba, la llum del nou dia. En aquest cas la llum nova que prové de Maria. Les estrofes dels goig ho indiquen:
 
La fillada en vós s'empara
al redós de vostre altar;
Protegiu Preixana, Mare
i Verge de Montalbà

Que no manqui mai a taula
el pa blanc que Déu ens do,
ni l'amic, ni la paraula
en el goig i en el dolor.
Som els fills, llesqueu-nos ara
amb amor el diví Pa.
Protegiu Preixana, Mare
i Verge de Montalbà.
 
 Segons la tradicio llegendària, la imatge de la Mare de Déu de Montalbà fou trobada per un pastor (una altra versió diu una pastora) mentre pasturava el seu ramat. Diu que la va trobar dintre d'una petita cova. Aquest imatge tenia uns 60 centímetres d'alçada. El bon pastor no sabeu l'alegria que se'n va emportar, i posant-se la imatge dintre del sarró se l'endugué cap a la població, quan al capvespre retornà el ramat a la pleta.
 
Us trobarem a la vora
d'un camí i ací us van dur
nostres avis, i tothora
heu estat remei segur
pel malalt que damunt l'ara
del seu llit us invocà.
Protegiu Preixana, Mare
i Verge de Montalbà.
 
En arribar el primer que féu el pastor va ser contar la troballa que havia fet, i obrint el sarró es disposà a ensenyar-la als encuriosits oïdors. Però quina no fou la sorpresa quan en obrir el sarró veié que aquest estava buit i no contenia la imatge que amb tanta joia havia arreplegat.
L'endemà retornà amb els seu ramat al mateix lloc, i adreçant-se al mateix punt on el dia anterior havia tingut lloc la troballa, va resultar que de nou, i inexplicablement, aquella imatge tornava a ser-hi.
Repetí l'operació de posar-la al sarró, passà tot el dia amb la imatge dintre, i de nou en retornar al poble al vespre i voler ensenyar-la es trobà altre cop amb el sarró buit.
Davant aquest fet tan inèdit decidí de posar-ho en coneixement de les autoritats, les quals fent via vers el lloc constataren l'existència de la imatge de la Verge.
Tota la població l'anà a buscar en processó, però tampoc van poderse-la endur, ja que els qui duien la imatge amb el Tabernacle no tenien prou força per aixecar-lo, i per més que la gent insistia posant-s'hi més homes, tampoc no podien. Van entendre que calia aixecar-hi una ermita, ja que era desig de la Mare de Déu quedar-se en aquelles contrades.
Cal aclarir que el lloc estava situat al Mas de l'Estadella, on cal trobar-hi el Montalbà històric. Si hi anem des de Bellpuig pel camí de la pedrera, en arribar al mas veiem a l'esquerra una petita serra de tossals. Allí hi ha encara les restes d'aquella primitiva ermita.
A partir d'aquell moment va començar un culte molt viu i de força trascendència, acudint a la Verge des de molts llocs. Aviat s'hi féu un aplec cada any, acudint-hi Preixana, Vilagrassa i el Mas de l'Estadella. Se celebrava aquest aplec el dimarts de Pasqua florida. La celebració arribats a l'ermita en processó, consistia en ofici solemne; cant dels goigs; repartiment de brots d'alzinera i també ball, que era un element molt important de l'aplec.
Durant moltes centúries la Mare de Déu de Montalbà rebé culte en aquell lloc, on la gent acudia, a més a més, per agafar bossetes de terra, ja que s'estengué aviat la creença que la terra d'aquell lloc guaria de mal de cap, i per això la gent acudia agafar-ne.
Van passar els anys i la devoció anà minvant per part dels pobles de la rodalia, només Preixana acudia amb tot i per tot a la Mare de Déu de Montalbà:
 
Quan la pesta o fam assota
i s'esquerda el camp de sec,
tots els fills s'abriguen sota
vostre vel, formant Aplec.
Puix que Vós no sou avara
de tot quan Déu ens donà.
Protegiu Preixana.....,
 
i d'això n'és un exemple les paraules de l'avi Esteve Bernat, quan deia que ell encara havia anat amb els seus pares a la primitiva ermita a demanar la pluja per tanta sequera que hi havia (any 1905), i que en acbar la festa i retornar a casa a Preixana, poc abans del retorn ja es comença a ennuvolar, i pel camí començà a descarregar un gran aiguat, tant, que el mateix rector, tot i anar resguardat, es posà moll com un gat. L'any 1906 seria el darrer any en què es féu la festa al lloc primitiu.
L'ermita estava caient, necessitava ser arreglada, però els de Vilagrassa, terme on era aquella ermita, deien que a veure: qui l'havia d'arreglar?, ja que no era dependent de la seva parròquia. D'altra banda, el rector de Preixana i les autoritats demanaven al bisbe de Solsona poder traslladar la imatge més a prop, perquè eren els únics que conservaven la devoció.
El bisbe donà autorització, amb la promesa per part de la població de bastir una nova ermita, però aquest fet no va agradar ni a qui en tenia cura i guarda de la imatge, ni tampoc a la gent de Vilagrassa, els quals van oposar-s'hi.
En aquesta situació i en aquest contrapunt, un dia al vespre s'adreçaren al Montalbà antic (era l'any 1907 segons ens diuen) l'alcalde Felip Gallart i Giralt (de cal Sant), el rector Francesc Nadal i Graset, en Josep Mir i Ribé (de cal Corredó i exjutge) i un veí de cal Llop de la Plaça, que era cunyat o parent d'en Josep Mir Ribé, tots ells d'edat avançada (abans del 1914 els tres primers ja havien mort, i la gent va creure en aquells moments que podia ser a causa del càstig de la Mare de Déu per haver-se-la emportat d'aquell lloc, però això només fou una creença sense fonament ja que la mort no fou tot seguit del fet, i a més moriren de forma natural. en Felip Gallart i Giralt morí el 25-1-1912 de tuberculosi; Josep Mir Ribé mori el 15-5-1912 d'asistòlia; Francesc Nadal Graset morí l'11-12-1913 d'hemorràgia cerebral), es van presentar a l'antiga ermita, agafaren la imatge i se l'endugueren cap aquí a Preixana. Ho feren sense solemnitats, per això els de Vilagrassa digueren que l'havien pres, mentre que ells asseguraven haver-ho fet així (d'una manera inhabitual) per no buscar discòrdies amb els veïns de terme.
La imatge fou duta a l'església parroquial de Santa Maria, on rebé el culte de tota la població, fins que l'any 1936, amb els estralls cruents de la guerra civil, fou cremada.
L'any 1940 es faria la nova ermita, ara més a prop de la població fent realitat la promesa feta 33 anys abans al bisbe. També una nova imatge seria duta per a la veneració, després de la crema de l'original, i arribava fruit de la generositat d'en Miquel Puig i Bonet.
 
 
    Tenir l'ermita tant a prop del poble va comportar que es generessin alguns costums que si hagués estat llunyana posiblement no haguessin tingut lloc, com per exemple el fet que durant el temps de quaresma cada diumenge a la tarda es resava el rosar a l'església i, a continuació, es feia el Via Crucis sortint del temple i anant fins a l'ermita. L'únic diumenge que no es feia era el Diumenge de Rams, que es canviava l'itinerari i s'anava al Calvari.
Així mateix, hi havia molta gent que després del Via Crucis, si es que hi havia futbol, s'hi quedava a presenciar-lo, ja que el camp estava al mateix palnell on hi ha l'ermita.
 
 
    Encara hi ha el costum de seguir l'antiga tradició que, un cop acabada la primera missa del dia de la festa el dimarts de pasqua, la gent s'agrupa en famílies i colles d'amics per tal de fer el típic esmorzar de pa amb tomàquet, xoriçó, pastís de mona i el millor vi que hom tenia (o té a la casa), el de la bóta del racó. El cava abans no es coneixia, ja que hom bevia vi que era de casa i de bona qualitat.
La festa de la Mare de Déu de Montalbà sempre ha estat molt lluïda en l'aspecte litúrgic, ja que les pertinets celebracions han estat amenitzades pels cantors locals que li han donat esplendor.
El dia de la festa, ja de bon matí, la cobla orquestra feia la desperta passant pels carrers de la vila i convidant a preparar-se per a pujar al tossal de la Vila, al nou Montalbà. També es feien sardanes després de l'esmorzar. Repassant els fulletons que anualment s'editen com a pregó de festa hi tobem les següents cobles: La Triomfal d'Igualada (1970-1971), La Melodia del Vendrell (1972), Cobla Marabú (1973-1975), la Cobla del Vendrell (1974), la Cobla Comtal (de 1976 a 1980), la Principal de la Segarra (1981), la Principal de Cervera (1982-83-84-85), la Principal de l'Urgell (1986-87-88-89), i cal no oblidar la Cobla de Bellpuig (1962), la Principal d'Igualada (el 1967), la Marabú (el 1968) o la Cobla Terra Ferma (el 1991).
 
 
    L'any 1959 es plantaren els primers arbres. El 1962 es constituí el Patronat de Nostra Senyora de Montalbà, promogut per un Ramon Solé penella, natural de Preixana. Aquest patronat promouria l'enbelliment del pla de l'ermita. La primitiva idea de condicionar el pla va sorgir d'en Joaquím Massanés Aleu -en aquells moments secretari de l'Ajuntament-, i havent-ho exposat a Ramón Solé, i veure que la idea era positiva, es va fer una crida a tots els veïns de la població, al qui exposaren el projecte que havien pensat. La resposta va ser molt positiva i es dicidí tirar endavant. Foren elegits Joan Balasch i Cuñat -que fou president fins el desembre de 1990-, Antoni Bernat Capdevila, sotspresident nat -en aquells moments era l'alcalde-, Josep Santiveri Graño, Ramon Canela Muntané, Ramon mateu Torrelles, Jaume Serret Penella, Rafel Andrés Plaza i Ramon Montmany Pagès, a més del consiliari mossèn Antoni Bach i Riu que en aquella època era el rector de la parròquia de Santa Maria de Preixana. Aquesta fou la primera junta gestora i administrativa. Cal afegir, però, que tot el poble se sent part i es considera membre del patronat, i que hi ha aportat el seu servei i esforç de manera voluntària i altruista. Amb la fundació d'aquest patronat va començar la tasca d'embelliment del pla de l'ermita.
Actualment i de de ja fa temps, aquest pla és visitat per gent arribada d'altres pobles i ciutats. Grups escolars que venen a passar-hi un dia d'esbarjo. grups de gent de la tercera edat. Però el dia de més activitat i que hi fa acudir gent vinguda de tots els indrets de Catalunya és el dia de l'Aplec de la Sardana que té lloc el Dilluns de Pasqua de Resurrecció.
Quan s'ha produit la baixa d'algun membre, altres fills de la vila han estat elegits i han pres el relleu.
 
 
    Els dies 4 i 5 d'actubre de 1968, una representació de Preixana que era composta per unes 18 persones, i que era encapçalada per l'alcalde Antoni Bernat Capdevila, el president del Patronat de Montalbà Joan Balasch Cuñat, el president de la Joventut Cultural Ramon Bosch, i mossèn Joan Gassó i Oliveres, aleshores rector de la parròquia, es van desplaçar fins a la capital de Logronyo per fer una visita de cortesia al governador civil d'aquella ciutat, el Sr. Antoni Aigé i Pascual, per tal d'oferir-li un pergamí on constava el nomenament de President d'Honor de l'Associació de Nostra Sra. de Montalbà. En el mateix acté també se li va lliurar el nomenament de soci d'honor per part de la Joventut Cultural i Recreativa de Preixana. Tot això venia lligat com a mostra d'agraïment pel fet que quan el Sr. Aigé era president de la Diputació de Lleida va fer una donació de 3000 pins al patronat per a replantar l'entorn del pla de l'ermita i 60000 pessetes a la Joventut Cultural i Recreativa per poder instal.lar la biblioteca.
Aquella fou una primera remesa, ja que posteriorment va haver-ne altres. Encara avui, la Diputació de Lleida va col.laborant fent entrega de noves remeses d'arbres per a replantar.